Una breu història dels vitralls i l'ofici de vitraller

Un vitrall és una composició formada per múltiples peces de vidre de diferents colors, tons i textures. Aquestes peces s'uneixen tradicionalment mitjançant tires de plom o cinta de coure, tot i que també es poden utilitzar altres materials de suport com el ciment o la silicona. La funció principal d'un vitrall és transformar la llum natural exterior per embellir l'atmosfera dels espais interiors.

Sovint s'associa el vitrall exclusivament a l'art religiós i les esglésies, però cal tenir present una perspectiva molt diferent. El vitrall és també una art monumental, ideal per decorar llars, comerços i edificis per tal d'apropar l'art a la vida quotidiana.

L'ús de vidres per tancar obertures ja era conegut a l'antiguitat. S'han trobat restes a Pompeia, Herculà, Roma i altres ciutats de l'Imperi romà. Els antecedents tècnics més pròxims del vitrall són el mosaic i els esmalts alveolats. El gran desenvolupament d'aquest art va iniciar-se amb l'aparició del cristianisme.

Els primers vitralls artístics que es conserven daten de l'època carolíngia. Aquestes obres no es relacionaven amb l'arquitectura sinó amb l'orfebreria. El vitrall més antic trobat és al cementiri francès de Séry-lès-Mézières i mostra una creu amb ornaments florals i les lletres alfa i omega. El vitrall figuratiu occidental més antic és un cap de Crist del segle IX, descobert a l'abadia de Lorsch, a Alemanya. Aquestes primeres obres ja demostren l'ús de la pintura de grisalla, aplicada amb traços gruixuts per marcar els ulls i els cabells.

L'arquitectura romànica tenia murs molt gruixuts i finestres petites. Per aquest motiu, els vitralls s'adaptaven a aquests espais per explicar escenes bíbliques, vides de sants i fets quotidians dins de medallons geomètrics. Les obres més destacades d'aquesta època a França es troben a Le Mans, Poitiers i Chartres. Pel que fa a Alemanya, els vitralls de la catedral d'Augsburg són els més antics del món que encara es mantenen completament sencers.

A Catalunya, els primers vestigis van aparèixer als monestirs cistercencs de Santes Creus i Poblet. Com que l'orde del Císter defensava l'austeritat, només s'admetien dissenys geomètrics amb vidre quasi incolor i tocs molt suaus de vermell, groc i verd.

L'arquitectura gòtica va canviar els murs pesats per parets més lleugeres, permetent així obrir finestrals immensos. Tradicionalment s'afirma que el vitrall gòtic servia per inundar de llum les catedrals. No obstant això, diferents veus expertes defensen un punt de vista totalment oposat. Segons aquesta visió alternativa, l'objectiu real era filtrar i reduir la llum exterior per crear un ambient fosc, misteriós i impactant per a la comunitat creient.

La Sainte-Chapelle de París és un exemple impressionant d'aquesta època, ja que va ser concebuda com un relicari de vidre de 15 metres d'alçada. A Catalunya, el segle XIV va ser el moment de més florida. Dins d'aquest període destaquen les catedrals de Girona i Tarragona, així com l'església de Santa Maria del Mar a Barcelona, amb espectaculars escenes narratives i grans finestres.

Amb l'arribada del Renaixement, l'art del vitrall va convergir amb la pintura clàssica. A Florència, creadors de la talla de Ghiberti o Donatello van dissenyar vidrieres, introduint-hi la perspectiva i el volum. Això no obstant, a partir del segle XVI, i de manera accentuada durant els segles XVII i XVIII, l'ofici va entrar en una fase de progressiu declivi.

Aquesta decadència es va deure a la combinació de diversos factors. Per una banda, les contínues guerres europees van destruir nombroses obres. Per altra banda, l'estètica barroca va passar a preferir interiors extremadament diàfans per ressaltar els daurats arquitectònics. A més, l'expansió de la Reforma Protestant va desestimar la decoració ornamental als espais de culte, paralitzant els encàrrecs religiosos a bona part del continent. Com a resultat, molts tallers van acabar tancant i es van perdre importants secrets tècnics de fabricació.

El segle XIX va comportar un redescobriment de l'art medieval impulsat pel Romanticisme. A França, l'arquitecte Viollet-le-Duc va promoure restauracions que reconstruïen les vidrieres segons l'estil original, tot i que sovint inventava elements de nova creació. En contraposició, el crític anglès John Ruskin defensava una postura diferent, basada a respectar el desgast natural i el pas del temps.

En l'àmbit internacional, William Morris i el moviment Arts & Crafts van revalorar la tasca artesanal enfront del procés industrialitzador. Paral·lelament, als Estats Units, John La Farge i Louis Comfort Tiffany van desenvolupar el vidre opalescent i la tècnica de la cinta de coure, aportant noves riqueses de textura i facilitant la incorporació del vitrall a l'arquitectura.

A Catalunya, el vitrall va assolir un nivell d'excel·lència extraordinari gràcies al Modernisme i al revulsiu que va suposar l'Exposició Universal de 1888. Catalunya va concentrar nombrosos obradors i la vidriera va transcendir l'àmbit religiós per integrar-se en la vida quotidiana, passant a formar part de residències privades i comerços. Iconogràficament, la temàtica va canviar de manera radical, prioritzant les línies ondulants, els motius laics, la natura i la figura humana.

Els grans arquitectes del període van integrar el vitrall com una peça clau dels seus projectes. Lluís Domènech i Montaner va col·laborar estretament amb el mestre vitraller Antoni Rigalt en obres majúscules com el Palau de la Música Catalana o la Casa Lleó Morera. Per la seva banda, Antoni Gaudí va incorporar grans peces de vidre a la Casa Batlló i va experimentar amb la tècnica de la tricromia a la catedral de Mallorca. Així mateix, tallers com els d'Amigó, Rigalt i Granell, Maumejean, Frederic Vidal o Espinagosa van signar peces d'un alt valor artístic a tot el territori.

La fabricació del vidre es remunta a l'Edat de Bronze. S'elabora fonent materials vitrificants com la sílice, materials fundents com la sosa i estabilitzants com la calç a temperatures de fins a 1.650 ºC. Els colors s'aconsegueixen afegint òxids metàl·lics a la massa fosa. L'òxid de cobalt dóna el color blau, el sulfur de cadmi crea tons vermellosos, i l'òxid de crom produeix el verd maragda.

Hi ha molts tipus de vidre diferents segons el mètode de fabricació o la finalitat del projecte. Entre ells destaquen el cristall pur, el vidre strass, el vidre bufat o antic amb les seves característiques bombolles, el vidre plaqué que aporta una lluminositat extrema, el vidre opal, el vidre colat, el vidre catedral, el vidre imprès, el vidre americà o Tiffany.

Per dibuixar sobre el vidre s'utilitzen tradicionalment pintures vitrificables. Alguns historiadors creuen que el realisme d'aquestes pintures és fonamental per a l'art clàssic. Una perspectiva diferent defensa que ometre la pintura i el forn permet gaudir del color pur i natural del vidre, generant una obra molt més vibrant i directa. Les pintures clàssiques són les següents:

D'eines n'hi ha moltes i la gràcia és que cada artesà se les fa seves. Les eines que funcionen es mantenen, d'altres es fabriquen a mida i moltes es compren ja preparades per facilitar la feina.

L'elaboració segueix un procés artesanal on la mà de l'artesà és totalment indispensable. L'artesà estudia l'emplaçament, la llum i realitza un disseny previ, sovint a escala. A partir d'aquí, es dibuixa a mida real el disseny, on queden definides amb exactitud les línies de tall i els colors de cada vidre.

Es retalla el disseny per crear les plantilles necessàries per al tall del vidre, utilitzant unes tisores especials de tres fulles en el mètode tradicional de plom (per eliminar l'espai exacte de l'ànima del metall) o unes tisores normals en el cas d'emprar la cinta de coure. Seguint aquestes plantilles, l'artesà marca el vidre amb la ruleta o el diamant, dóna un cop sec per separar la peça, i poleix les vores amb una mola o pedra per aconseguir un encaix perfecte i segur.

Si es tracta d'una obra que requereix detalls de pintura, aquest és el moment d'aplicar les grisalles o els esmalts i introduir les peces al forn per fixar-les de manera permanent.

L'ensamblatge varia segons la tècnica escollida. En l'emplomat tradicional, les peces de vidre s'introdueixen dins les vergues de plom sobre la taula de treball, fixant l'estructura provisionalment amb claus. En la tècnica Tiffany, s'envolta tot el contorn de cada vidre amb la fina cinta adhesiva de coure.

S'aplica esterina química sobre les unions per netejar químicament els òxids del metall i permetre que l'estany s'hi uneixi correctament. Amb l'ajuda d'un soldador elèctric, s'estén l'estany per soldar fermament les interseccions del plom o cobrint totalment la trama de coure.

En els vitralls de plom, s'estén un màstic especial entre el plom i el vidre, assegurant la total impermeabilitat i fermesa de l'obra. Finalment, s'apliquen pàtines líquides per donar el to desitjat al metall, es neteja a fons tota la superfície, i el vitrall queda a punt per ser instal·lat definitivament.